Aquest bloc només pretén ser un lloc per penjar-hi coses curioses, reflexions, parides..... I esperant que vosaltres també hi col·laboreu...... si voleu!!
Ja fa temps us vaig parlar, si no recordo malament, de fins on es podien aguantar determinades situacions, doncs bé, avui us puc dir que hi ha una situació que ja m'ha superat, que no puc suportar mes i que m'ha estat torturant tot aquest temps. S'ha acabat, s'ha acabat el fingir, s'ha acabat el baixar-se els pantalons, s'ha acabat abaixar el cap en senyal de submissió, s'ha acabat el menysvalorar-me davant de ningú. Avui ha començat el canvi, i el que em fa saber que el canvi és real, és que ha succeït espontàniament, sense premeditació.
I la veritat amics i amigues és que em sento bé, em sento alliberat, ja que amb l'ignorància i el menyspreu, l'hi estic tornant al torturador tots els mals moments que m'ha fet passar, no és que ara vulgui passar al costat dels torturadors, però si que abandono el costat dels submisos......
Avui tot pot canviar....... avui ha començat el compte enrera, i ja no hi ha marxa enrera...........
Aquesta entrada està dedicada al meu amic Ausió, gran admirador de guitarristes, i guitarrista en potència. Hem vist moltes de les seves entrades, i si no les heu vist mireu-les a www.jordiausio.com , parla i admira a Mark Knopfler, Eric Clapton o Gary Moore, però què me'n dius del Jimi Hendrix ? Amb aquesta entrada l'hi farem un petit homenatge a l'amic Hendrix i destijant que l'Ausió vegi complert el seu somni de tocar la guitarra molt millor que totes aquestes bèsties...........
S'acaba una altra setmana laboralment parlant..... balanc: UN DESASTRE!!!
Sort n'hi ha que comença un altre cap de setmana, dos dies sencers per viure amb la parella, amb els amics, per fer de cada dia un dia especial, i la veritat, aquest cap de setmana té molt bones perspectives, no ho sé, potser acaba sent un desastre, però no crec.......
Son aquestes les coses que a mi em fan sentir viu, les coses que em fan despertar del malson que sovint és la feina, i la conclusió a la que arribo és realment molt encoratjadora. Tinc 33 anys, i la vida no deixa de sorprendre'm, sovint comento o acostumo a dir una frase : " Ja no tinc edat per fer amics ", sobretot quan algú em resulta força insoportable, però haig d'admetre que és en l'actualitat quan crec que tinc els millor amics que podría tenir, i el més curiós és que cap d'ells ha estat buscat, simplement han sorgit, i realment estic molt i molt content de que així sigui.
I una cosa porta a l'altra, i és aquí on el meu optimisme em surt per tot arreu, i és que encara que no vulgui, sóc jove, em sento viu i actiu, i em queden encara molts projectes a curt, mig i llarg termini, és a dir, que tinc encara per endavant una feinada de por, uns projectes tan personals com professionals, els quals espero i destjo poder compartir amb tots els que estimo i aprecio, que cada dia sou mes.
Així doncs......... prepareu-se que encara no heu vist res !!!!!!!!!!
Avui, el farciment musical és la cançó amb la que em vaig declarar oficialment a la Sandra, una canço que no em canso d'escoltar mai.
Malauradament ja us puc avançar que el rus del costat no va parar de roncar i tocar els collons, per cert, l'home es va posar un pane del sopar dins d'un dels mitjons que Iberia et dóna per fer el viatge, és una tradició rusa molt antiga.
Pel que fa al pollastre........... SIIIIII, com no, pollastre amb turbulències per sopar!!!
L'hora prevista d'arribada a Madrid eren les 8:00 del matí, l'avió sortia a les 8:30, molt just, massa just. Aterrem, entre que arribem al finger assignat, recollim l'equipatge de mà i sortim, ja eren les 8:20, vinga doncs.... a córrer una altra vegada, jo sabia que no arribàvem, i trobem dues senyores d' Iberia cridant com histèriques : " Enlace America-Barcelona, embarque puerta 59 ahora mismo, les estan esperando, corran...CORRAAAAAAAAAAN !! " La mare que les va parir, ara si que corríem com desesperats, un altre cop sense cinturó i un altre cop la puta port 59 era la última de la terminal. Arribem cridant : " SOMOS NOSOTROS !!!! "
Les dues noies de la porta 59 es giren i molt amablament diuen : " No corran que el vuelo esta cerrado y el avión ha despegado ya " JUAJUAJUAJUAJUAJUAJUAJUAJUAJUAJUA !!!!
Era la cirereta que faltava, un altre enllaç perdut, es podia perdre tants enllaços en tan poc temps ? On era la càmara oculta ? Estàvem en un concurs de T5 ?
Aqui la solució va ser ràpida, ens van col·locar en un pont aeri que sortia a les 10:00 de Madrid, vam canviar de terminal amb tren, vam treure'ns el cinturó per enèsima vegada, vam pujar a l'avió sense retards, i al cap d'una hora, per fí, vam arribar a Barcelona!!!!
I LES MALETES TAMBÉ!!!!!!!
Així doncs, tal i com diu la canço d'aquest capítol, "TAKE IT EASY", si viatgeu a l'Agost amb avió agafeu-s'ho amb calma!!
Pel que fa la qüestió de si en Montilla aconseguirà el traspàs de l'aeroport, la resposta és també...... "TAKE IT EASY!!!!!!"
Aquell matí ens vam llevar i vam passar el matí a Times Square, visitant el Madison Square Garden, la veritat és que va ser una experiència fantàstica, tan que ja estem planejant una excursió per tornar-hi, però.... haurem d'anar-hi amb avió ? Millor no pensar-hi.
Seguim.......
Sent previsors, tot i tenir ja el seient del vol reservat i assegurat, vam presentar-nos a l'aeroport 4 hores abans d'embarcar, amb una parella valenciana, vam assegurar que les reserves fossin correctes, i amb el bon regust que ens havia deixat la visita a la ciutat, ens vam sentar davanty la porta amb els nostres amics valencians.........
A les 18:00 comença l'embarcament, hi havia una gentada de por, i 15 minuts abans de l'hora establerta l'avió abandonava el finger i es dirigia a la pista, és a dir, hi havia unes 16 persones que havien quedat a terra!! El nostre optimisme era exultant, l'avió sortia abans d'hora... ON S'ÉS VIST AIXÒ ????
Evidentment hi havia trampa..... al cap de 15 minuts el comandant es dirigiex a nosaltres : " Benvinguts al vol tal..... els comunico que hi ha molt trànsit aeri, mirin per la finestra i veuran que davant nostre hi ha uns 40 avions per enlairar-se, tardarem una hora i mitja aproximadament a enlairar-nos...."
NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!! A hores d'ara ja sabeu què volia dir això.........
Perdríem l'enllaç Madrid-Barcelona ? Ens arribaría l'equipatge dos dies tard ? Ens quedaríem a passar el dia a la capital de la república bananera ? Hi hauria pollastre per sopar ? El rus que tenia assentat al costat pararia de roncar ? El Montilla aconseguirà que traspassin l'aeroport de Barcelona ?
En el proper i darrer capítol trobareu les respostes a algunes d'aquestes qüestions.
Amb el viatge d'anada que haviem passat, ja res ens podia sorprendre... o no!!!
Aquesta vegada vam arribar quatre hores abans a l'aeroport, una cua de collons, un altre cop sense sabates, però vam poder embarcar sense cap problema i a l'hora, menys mal, així dóna gust vam pensar..... Mal fet, no teníem que haver pensat res !!! El pilot de l'American va agafar el micro i ens va dir que per problemes tècnics el vol encara no es podia enlairar...
Encara que sembli una mica de comèdia, ens vam enlairar.... si, si, si, amb una hora de retard!!! Les hores anaven passant i vèiem que l'enllaç se'ns escapava, el que si teniem clar és que les maletes no ens arribarien fins al cap de dos o tres dies!!!
L'enllaç sortia a les 18:00, eren les 17:40 i encara estàvem dins l'avió esperant per baixar, i ... si, si, si, tenim que canviar de terminal!!!! Era impossible arribar, i efectivament així va ser, arribem al taulell d'Iberia a les 18:00, suats com porcs, i aquest si que era empanat, ens diu que el vol està tancat i que ja ha sortit... Ens vam cagar!!
L'empanat ens diu que hi ha un altra avió a les 21:00, ufffffffff, i quan l'hi demanem que ens posi de costat, ell para de mirar la pantalla i ens diu..... "L'altre vol també està complet, els estic posant en una llista d'espera", ai mare meva!!! Ara si que suàvem i no pas de córrer!!
Amb els nervis a flor de pell i un culet ben estret, vam passar el control de seguretat, i amb un pessimisme moderat ens vam assentar davant la porta d'embarcament.... eren les 18:30....... Anava arriban gent, molta gent, i el pessimisme moderat ja era un acolloniment també moderat, teniem una esperança, i és que l'empanat, en principi ens havia posat els primers de la llista, així que encara no estàvem desesperats !!
Érem unes 28 persones en la mateixa situació, ja erem amics per sempre, i anàvem discutint la situació, les 20:20, comença l'embarcament del vol, i evidentment anàvem cridant a gent pels seus noms...... MENYS A NOSALTRES!!!! Una cosa era clara, i és que el cabró de l'empanat ho havia fotut tot al revés!! Tanquen el vol, i els pitjors presagis ja eren una realitat, ens quedàvem a terra............
El resum, i per no cansar-vos, és que al cap de dues hores més de discussions i negociacions amb Iberia i American Airlines, vam poder aconseguir un seient pel vol de l'endemà a les 18:00 i un hotel per passar la nit a NY.
Un cop arribats a Chicago has de lliurar a les aurotitats aquell bonic formulari on et demanen si tens la SIDA, però que molt encertadament han tret aquella mítica pregunta referent a si volies matar el president dels EUA, això volia dir temps i nosaltres no teniem temps !!!!
Posats a la cua esperant el nostre torn, un cop som al taulell amb l'agent Ramirez, ens va fer foto i ens va prendre les emprentes digitals, amb algun que altre problema..... ;) A causa d'aquests petits problemes ens van fer passar a una comisaria de l'aeroport, més temps!!, sempre acompanyats d'un agent de 1,90 vam acabar els tràmits i vam anar a retirar l'equipatge..jajajajaja!! Ens presentem a la cinta i un home molt amable ens va demanar el nom, i ens va comunicar que el nostre equipatge no havia ni sortit del la República Bananera !!!
En aquells moments ja no sabiem ni on erem, no teniem equipatge i l'avió se'ns escapava o no ho sé, no sabiem ni a quina hora estavem, per tant què haviem de fer ? CÓRRER!!!!!
Evidentment per facilitar les coses havíem de canviar de terminal, com no, i per tant havíem d'agafar un tren per anar a l'altra terminal, allà vam conèixer una parella de Girona igual d'agraciats que nosaltres, entre corredisses ens presentem al control de seguretat, vinga més temps, descalços, sense cinturó i a córrer més, amb una mà a la maleta i l'altra als pantalons vam travessar tota la terminal a tota castanya i................ HO VAM ACONSEGUIR !!!!!!
Així doncs l'avió ens esperava i vam poder embarcar, amb una hora i mitja de retard, i vam volar direcció Los Angeles, on evidentment el nostre equipatge no arribaria ni aquell vespre ni l'endemà, DOS DIES PER ENVIAR L'EQUIPATGE DES DE MADRID!!!!!!
Va ser un bon viatge d'anada perquè negar-ho, però el de tornada encara va se més espectacular.........
En els propers capítols parlaré dels aeroports, ja que la Ministra va parlar tan bé del funcionament dels aeroports i particularment del de Barcelona, us explicaré la nostra experiència aquest d' Agost mateix viatjant amb Iberia.
Vam arribar a l'aeroport a les 6 del matí, només tres hores abans d'embarcar en el nostre vol, quan normalment recomanen ser-hi dues hores abans. Quan vam entrar a la terminal la situació ja era caòtica, unes cues de por, vam adreçar-nos a una finestreta de Ibèria per demanar si ja podíem fer cua per facturar l'equipatge tan d'hora, i la senyoreta molt amable ella, ens va dir que no només podiem, sinó que millor que ens posséssim ja a la cua, digueu-me desconfiat, però ja ens va semblar estrany.
Arribem al taulell i un noiet tot trampat però bastant empanat ens va atendre, les bàscules no anaven, i el colega ens diu tot alegrament : "Les maletes us arriabaran directament al destí final. "
Ben contents vam passar pel control de l'aeroport i esperar l'hora d'embarcar, embarquem puntuals, però els minuts passaven i l'avió no s'enlairava........ Teniem enllaç a la capital de la república bananera (Madrid), i ja arribàvem justets... Vam arribar a Madrid amb una hora de retard, i l'avió ens estava esperant, és a dir, vam haver de patir aquella situació tan agraïda de travessar un avió ple de gom a gom, tothom sentat esperant als catalanets....
Vam sortir de Madrid amb una hora de retard, per tant, les perspectives de poder enllaçar en el següent destí eren poques, però la moral i l'esperança és l'últim que es perd.....
Arribem a Chicago amb una hora de retard, per no perdre el costum, sortim de l'avió i vinga a córrer, mentre corriem vam sentir la gent que deia que s'havia de recollir equipatge... IMPOSSIBLE !!!, el noiet empanat de Barcelona ens va dir que l'equipatge anava directa a destí, però clar arribavem als Estats Units, o sigui que el primer aeroport d'arribada és considerat una aduana i s'havia de recollir equipatge.....
Realment m'agrada escriure, però potser no tant com em pensava........
L'experiència de fer un llibre de viatge va començar molt bé, d'entrada l'agenda que vaig triar era la mateixa que la del Mikimoto, cosa que preveia uns bons moments descriptura.
El primer dia vaig obrir l'agenda amb moltes ganes, vinga escriure, el segon dia igual, hi havia gent que m'havia comentat que costava posar-s'hi, i vaig pensar : "No n'hi ha per tant".
El tercer dia ja ho vaig fer a ultima hora, el quart dia vaig optar per fer-ho el cinquè i fer dos dies de cop, fins aquí encara anavem bé......
El sisè dia vaig complir com un campió i el setè també, però a partir del vuitè dia el tema es va desmadrar, més que desmadrar es pot dir que les ganes d'escriure van desaparèixer !!
Així doncs, a hores d'ara el llibre de viatge està encallat en el setè dia, però m'he proposat acabar-lo un dia d'aquests........
